Ja fa més de tres mesos que per fi vaig saber que era celíaca. Després del xoc inicial, he anat aprenent a conviure amb la idea que he de vigilar molt què menjo i que tinc infinitat de productes (passadissos sencers del súper) prohibits. Durant aquests tres mesos he descobert que no és tan greu com semblava al principi i que és qüestió de deixar passar el temps per a que un mateix i l’entorn més proper es vagin adaptant.
Fent balanç, me n’adono que no ha estat tan greu: Aquest estiu he pogut sopar en una terrassa, he pogut prendre cerveses, he menjat gelats, pizzes i pasta. També he anat a cases d’amics i amigues a sopar i he trobat que tota la taula era apte per a celíacs i que a més tenia unes postres delicioses i especials per a mi. De fet, fins i tot vaig celebrar la revetlla de Sant Joan amb coca de crema i pinyons.
Així que no em puc queixar! Tothom m’ha cuidat molt i cada cop vaig trobant més productes als súpers. Això sí: he hagut de diversificar la compra, i si abans ho compràvem tot al mateix lloc, ara fem una ruta de cinc o sis llocs diferents.
Puc menjar pizza!
També s’ha notat molt en la despesa. Tot el que puc menjar és infinitament més car. El pa va a 9€ el quilo, la pasta a 4€ i així anar sumant. Trobo que és molt injust que els celíacs haguem de suportar aquests preus. Si mengem sense gluten no és per caprici, no és una moda passatgera, és el nostre tractament. És la única cura per la nostra malaltia. I tota la vida hem de seguir aquest tractament. Hauriem de fer alguna cosa per aconseguir algun tipus d’ajuda, però de moment, només tenim l’opció de pagar aquestes bestieses i a sobre estem contents perquè podem menjar alguna cosa que ens recorda a l’equivalent amb gluten. Tot i que la majoria de vegades no és gaire bo o està tot trencat.
1.30€ VS 2.60€
I bé, és veritat que els primers dies sense gluten vaig notar una millora molt bèstia d’estat de salut en general, però ara començo a veure que això no es cura d’un dia per l’altre. Les digestions són encara difícils, sempre vaig amb la panxa súper inflada (no, no estic permanentment embarassada de sis mesos, és un intestí lent i inflamat…) i hi ha moltes coses que no em senten bé. A més, encara sento una mica d’angoixa cada cop que he de menjar fora de casa. Però en la part positiva, ja no tinc insomni i puc dormir molt bé, estic més animada i menys cansada i en general, em trobo molt millor.
Aquest bloc m’ha servit per fer teràpia durant tot aquest procés d’acceptació i segur que em continuarà servint per compartir la meva experiència com a celíaca als 32. Ah, i moltes gràcies als que m’heu anat llegint i deixant comentaris.
Una celíaca a la família 
Gràcies Laura, jo t’he anat seguint al teu blog i m’han molt bé també per adaptar-me als canvis que suposo ser la responsable de l’alimentació d’un nen petit intolerant al gluten. T’animo que segueixis compartint les teves experiències. Per cert de massa sense gluten per pizzes, només hem provat de fer-les però ho guardem per ocasions especials perquè és laboriós, pel dia dia hem optat per les bases que es troben al Bon Preu perquè no són congelades (preu uns 3 € inclou dues bases). Les trobaràs secció sense gluten. Al mercadona hi ha bases però són congelades. No estan malament però suposo que són una mica més saludables les altres. Ànims!
M'agradaM'agrada
Hola Marta, sóc l’Àlex, el que cuina 😉 . Doncs això de si són més saludables unes o les altres jo ja no sé què dir-te… em dóna la sensació darrerament que les congelades tenen menys conservants, p.ex. menys sal… precisament perquè la feina la fa el congelat.. Però és una idea que no he corroborat..
M'agradaM'agrada